M. Pau Trayner Vilanova

Del Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat has sent this text in Catalan for EN-RE's website.  Translations will follow.

Sense oblidar la història passada de les dones en l’Església, avui el Col·lectiu de Dones dins d’aquesta Església nomes volem parlar del present, que veiem com a punt estratègic d’orientació del futur, i que ràpidament el temps converteix en passat.

1.- La novetat de Jesús respecte a les dones

La reflexió bíblica sobre com Jesús va tractar les dones del seu temps ens empeny a consolidar, amb la nostra actuació diària, aquell paradigma emergent i alternatiu en el qual tenim un lloc privilegiat.
Un dia ens vam decidir a redreçar-nos, motivades per les paraules que Lluc (13,19-17) posa en boca de Jesús davant la dona geperuda pel pes de tanta marginació social i principalment religiosa: “Dona, aixeca’t”. Aquest imperatiu l’hem sentit molt dins nostre. També recordem aquella expressió adreçada a nosaltres en la narració de la resurrecció del Crist: “No tingueu por. Aneu i dieu” de Mateu (28,5).
Redreçades i sense por no dubtem mai a trencar el silenci i fer públiques les marginacions que patim en l’Església i també en la societat. Des de l’experiència d’exclusió, lluitem per l’alliberament vers aquell paradigma que se’ns presenta com alternativa de futur; objectes de l’opressió, ens hem constituït en subjectes d’accions alliberadores per a tothom, i com mediació real de la constant creació de Déu Pare i Mare, anem perdent la por i reivindiquem el reconeixement de la nostra acció allà on som, sigui en espais polítics socials, econòmics o religiosos. Com deia Joan XXIII som i volem ser un “signe dels temps”.
Massa vegades els barons de l’Església han fet una lectura interessada i reductiva del sentit de l’omnipotència de Déu; ell, que s’han considerat “imago Dei”, han cregut que eren els hereus del poder i del saber de Déu, i des d’aquest empoderament, han reduït la dona al no-res. Han confós autoritat i poder, i servei amb dominació.

Hem d’afegir, demés, que les exclusions de l’Església no es deuen únicament al gènere. Contemplades en la seva totalitat hi trobem també raons de classe social, ètniques, de relacions nord-sud, ideològiques, d’opció afectiva i sexual... de vegades tan dures com les de gènere. Aquesta actitud ens fa pensar en una crisi interna de fe i tancament a l’Esperit.
Podríem dir que l’Església és com una mini societat on es reprodueixen les mateixes situacions injustes que en la societat civil i, i com en la societat civil, també han sorgit en els últims anys moviment feministes de protesta i reivindicatius arreu del món. Moviments emparats per estudis antropològics, bíblics i teològics fets en aquests espais han obert un camí de canvi sense discriminació envers ningú i sense retorn.
El Concili Vaticà II va obrir portes i finestres, principalment en la possibilitat poder d’accedir les dones, als estudis teològics , que han estat la força per poder caminar en uns espais mai explorats per nosaltres fins llavors.
Tot i així, la visió androcèntrica projectada sobre la dona ha constituït el gran perill per a nosaltres dones, però la por i la marginació que sofrim han estat creadores de l’impuls que empeny a assolir la llibertat. És hora ja que siguem nosaltres qui ens definim, qui diguem qui som, que tenim dret a ser i les funcions que ens pertoca exercir com a ésser humans en el món civil i en el món eclesial. Hem de retrobar la confiança en nosaltres mateixes i, igual que van fer les dones fortes i agosarades que ens presenten el Primer i Segon Testament, hem de qüestionar l’Església i la societat, hem d’avançar-nos als esdeveniments, estar atentes als signes dels temps i respondre amb creativitat a les noves situacions.
Els evangelis testimonien la novetat de Jesús davant les dones en contrast amb allò que han fet l’estament eclesiàstic i el magisteri que no han imitat i seguit petjades del seu Mestre. Jesús acull els homes i les dones sense discriminació establint, entre ells i elles, una igualtat personal, una identitat d’estatus que es reflecteix en la pràctica de batejar sense distinció de sexes. Aquesta revolució que va acceptar l’Església avançant-se a les normes de la societat, resulta encara més deliberada si tenim en compte que, en la cultura i en les comunitats jueves, el bateig per immersió plantejava problemes de “pudor” que obligaven a recórrer a ministeris femenins per al bateig de les dones.
L’actitud de Jesús, la seva praxi i les característiques del Regne instaurat per Ell, donen testimoni que els homes i les dones són invitats a entrar el Regne amb els mateixos drets.
Aquesta novetat del missatge de Jesús va sorprendre els seus enemics i els mateixos deixebles homes, que van difuminar aquest aspecte de la revolució evangèlica des del principi.
Jesús contempla les dones de manera nova, les crida a ocupar un lloc nou i a tenir un nou paper en la comunitat; d’aquesta manera les allibera des del interior de les comunitats naixents, convidant-les , sense discriminacions, a rebre la paraula i el do del Regne. Van tenir accés al bateig de l’Esperit Sant, al bateig de l’aigua i a la taula eucarística exactament igual que els homes (Ac.1-2; cf. 10,44; 11,17)
No podem trair, doncs la confiança que Jesús diposità en nosaltres i deixar de ser allò que Ell vol que siguem. Cal obeir Déu abans que els homes.

2.- accions concretes i canvis per aconseguir l’Església que volem

Algunes dones i alguns homes sensibles ja estem fent una Església nova. El canvi no ve perquè la jerarquia ho vulgui, sinó perquè el Poble de Déu viu ja en el canvi. Cal però admetre que si la Jerarquia ho vol anirem més despresa.

Quina Església volem

-En ple segle XXI.com a dones. volem una Església humanitzadora. Una Església que sigui un conjunt de persones que es relacionin horitzontalment les unes amb les altres i amb la resta de la creació. Una Església que no divideixi sinó que multipliqui, que sumi en lloc de restar; oberta a tothom i en la qual els homes i les dones trobin acollida, democràcia i ressò dels problemes quotidians i on la vida, amb tota la seva riquesa, la seva misèria i la seva diversitat, hi siguin present.
-Una Església comunitat-igualtat, ja que si no hi ha comunitat no es pot canalitzar la igualtat, on homes i dones sàpiguen interpretar l’Escriptura per al dia d’avui. Una església, en la qual se celebri, es visqui i es comparteixin les distintes capacitats i es creï la unió en la diferència. Una Església amb entranyes de misericòrdia, que estima, que perdona i que no condemna, i que dóna així testimoni autèntic del missatge de Jesús, que és d’alliberament, d’alegria, d’esperança, de vida, de confiança, de donació desinteressada. No demanem comprensió unilateral, sinó igualtat d’expressió, espais de diàleg en la paritat.
- Una Església a l’estil del grup de Jesús en què el més important era la missió que tenia i la referència a Déu, a les persones i als esdeveniments. Una Església realment corresponsable, comunitat que reconeix els diferents carismes de cadascú i cadascuna i demana, des d’aquest reconeixement,, l’autèntic servei sense discriminacions de cap mena per qüestió de sexe, d’estat opcional, de jerarquització. En una època en què el món reconeix el valor intrínsec de la participació comuna en les institucions que afecten les seves pròpies vides, cal deixar de banda els models monàrquics absolutistes, d’Església manllevats dels governs seculars, i recuperar la nostra herència fraterna i sororal que va més enllà de les democràcies i que les hauria de superar ja com afirma Heinz Hanspeters, “cal corresponsabilitat i participació de tot els batejats” ( Seleccions de Teologia 139. Democracia en la Iglesia). Quan parlem de democràcia en l’Església no es fa en la racionalitat de les democràcies formals (una persona un vot) sinó en la generositat i l’amor que supera aquest model de democràcia política. Ara be, en absència d’aquest amor, les persones creients estem més desprotegides que en la democràcia formal. Així doncs, hem de viure, pregar i ajudar-nos mútuament com un “discipulat d’iguals”, fent realitat l’ensenyament del Vaticà II que reconeix tot el Poble de Déu profètic, sacerdotal i reial, i no només per les exigències democràtiques actuals. L’amor cal que es prioritzi per sobre de tota estructura organitzativa. Cal prioritzar l’amor per damunt de tota estructura organitzativa.
-Volem una Església sense pors que sigui agosarada per trencar les resistències al canvi. Oberta als signes dels temps. Amb una opció preferencial i un testimoniatge clar per als pobres; que no quedi reclosa en l’altar, que visqui el “sagrat” més enllà del culte... Cal revisar el sentit del “sagrat” i copsar-lo on es troba avui i on el remet Jesús: “ Els cecs recuperen la vista, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci joiós ( Lc 7,22; Isaïes 26,19; 29,18;35,5-6; 61,1)
- Una Església on el sacerdoci no sigui la base de l’estructura eclesial i que no afavoreixi la divisió entre clergues/laics i laiques. El sacerdoci actual, per la seva verticalitat, potencia l’autoritarisme i exclou les dones i també els pobres per la seva poca formació teològica.
- En aquests nou model d’Església,les dones organitzades en congregacions religioses no han de dependre, com passa sovint del rector d’una parròquia o dels respectius Bisbes i/o “generals” d’ordres masculines, amb els quals a vegades xoquen i tenen problemes, especialment quan les germanes treballen en projectes identificats amb l’opció preferencial pels pobres, fent freqüentment una feina oculta molt valuosa entre persones excloses per la societat. En aquesta Església ningú ha de ser considerat a perpetuïtat menor de edat. El treball entre la gent més senzilla no pot ser judicat per ningú i menys encara per tribunals “eclesiàstics” aliens a la realitat.
-Una Església que no faci aliança amb cap poder polític o econòmic. Això condueix –entre altres coses- a la pèrdua de capacitat profètica i de l’autoritat moral davant els pobres i els sectors progressistes, els quals no se senten representat pels seus bisbes massa compromesos amb “l’Estatus” dominant.

En resum volem una Església ministerial en lloc d’una Església Jeràrquica i clerical, on la paraula que millor expresa el seu treball pastoral sigui “diakonia” i no poder. On qualsevol batejada o batejat pugui accedir al ministeri que calgui per el servei de la comunitat creient. Aquest servei suposa d’entrada un seguiment de Jesús per ensenyar, santificar i servir l’Església i la societat, perquè totes i tots som filles i fills d’aquest Déu bo que resta entre nosaltres.
Una Església on cada comunitat pugui fruir del goig i del dret de celebrar l’Eucaristia en lloc de ser privada d’aquest dret, perquè la tradició masculina així ho ha determinat, restringint el poder al clerge ( en temps de Jesús ja existien aquest perills: Mc 7,1-13; Mt 15,1-20), i on les dones ens podem sentir ubicades plenament com a protagonistes de la nostra vida eclesial i no com espectadores resignades.

Què podem fer per aconseguir-ho

Als primers temps les dones ja érem qui feia l’anunci de la Bona Nova de Jesús. Però ja en els primers segles vam desaparèixer, ens tornàrem invisibles i sense veu. Ara que poden llegir nosaltres la Bíblia, tornem a ressorgir i per això podem proposar:

-A nivell personal. Cal que ens sentim, humilment, però amb fermesa protagonistes del treball eclesial que fem en les comunitats cristianes ( som el 80 % en totes les feines de voluntariat, catequesi, Càrites, professorat de religió a les escoles, tenir cura del temple...), i poder expressar la nostre visió en tots els espais on col·laborem.
-A nivell d’estructures d’Església. Convidar tothom a que pugui participar en els ministeris actuals a : les parròquies, delegacions de religioses, consells pastorals, moviments especialitzats, comunitats eclesials de base, etc. i ser elements positius, amb idees reforçades per la pràctica, per anar canviant des de la base, aquesta estructura dogmàtica i piramidal de l’Església.
-A nivell ideològic. Cal respectar la pluralitat d’opcions dins l’Església. L’Església “Poble de Déu” és en ella mateixa pluralitat d’opcions. Són moltes i molt diverses les orientacions en la praxi cristiana i ningú no pot jutjar-ne les intencions. S’han de descartar, en la mesura que sigui possible les idees”fetes” i donar suport a tots els canvis que apropin més l’Església a Jesús de Natzaret.
-A nivell de política i eclesial. Tots els organismes humans, per funcionar, han de tenir un mínim d’estructura i unes persones capdavanteres que impulsin i estimulin el moviment. Aquestes persones, però haurien d’escoltar, humilment la veu del poble abans de pronunciar-se i no voler imposar els seus criteris sense diàleg sense tenir en compte les diverses situacions en què la gent es mou avui.
Descartar el centralisme, potenciar unitats comunitàries amb escalf humà, on tothom es conegui pel nom i on els animadors i animadores de la comunitat puguin atendre i dialogar amb qui ho sol·liciti sense protocol ni diferències humilia’ns i no cristianes.
En el cas de l’organització eclesial, les persones més compromeses en la seva direcció haurien de ser elegides per petites comunitats per un determinat període, i les haurien de poder substituir quan ho creguin oportú per raons evangèliques de servir, i mai per lluites de poder. Seria millor que no hi haguessin càrrecs vitalicis.
Saber ser una oposició intel·ligent, lúcida, valenta... sense cansar-nos de dir obertament el que pensem en tots els estaments eclesials ja que de sagrat només hi ha Déu i no ens hem de sentir condicionades per cap ésser humà per molta sacralització que se li hagi posat a sobre. Respecte sempre. Submissió, mai.
Encara que Joan Pau II va sol·licitar a les dones el perdó per les injustícies comeses, al llarg dels segles, pels homes d’església, les dones ens hauríem de reservar el dret a perdonar fins que no vegem amb fets concrets, “el propòsit d’esmena i la satisfacció d’obra” en els canvis concrets que, com dones, requerim per ser considerades ésser creat a imatge i semblança de Déu.
-A nivell comunitari. Procurar que hi hagi rotació en les responsabilitats i en els càrrecs a fi i efecte que cada persona se senti responsable de tot el conjunt. Que ningú es petrifiqui, que cadascú desenvolupi, harmoniosament, múltiples facetes de la seva personalitat per posar-la al servei tant de la societat eclesial com de la societat civil.
Aquest funcionament podria ser l’alternativa a les parròquies i la seva renovació. És a dir ser llevat en el món.

Constatem que la base de l’Església fa molt de temps que es belluga però, malauradament, es triba a acceptar el canvi. Cal foragitar les pors i donar pas a l’esperança.

Les dones som un espai de fecunditat a nivell universal per l’Esperit, que actua amb i en nosaltres.

M. Pau Trayner Vilanova

Del Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat